Lo relat hivernal

L’hivern de l’any mil nou-cents setanta, inexplicablement, els Padres Salesianos varen organitzar el que llavors en deien una Semana Blanca. Després dels maigs ofegadors amb Flores a Maria, que madre nuestra es… tot això de la setmana blanca ens va sorprendre alhora que ens va sonar a collonada irreal del tot. Llavors, des de la seva fe profunda, indistingible a voltes de la irrealitat, ens varen explicar de què aniria la cosa. Una setmana en un alberg penjat als cims de la Molina per anar a esquiar, o aprendre a esquiar els que no en sabéssim (ningú no en sabia). No vàrem entendre perquè era bàsic que sabéssim esquiar.

L’any setanta crèiem fermament que l’esquí era un esport minoritari per a pijos desvagats amb calés i a la immensa majoria dels que fèiem batxillerat en aquells anys en què déu Armstrong havia arribat a la lluna, esquiar ens semblava una solemne collonada irrellevant i innecessària, però l’ànsia de fugir i oblidar la rutina quotidiana ofegadora de les classes militars, l’ànsia d’oblidar el res diari dels rosaris, l’ànsia de fugir i oblidar els càstigs i deixar enrere els paradigmes dubtosos de la Formación del Espíritu Nacional ens va acabar convencent i vàrem creure que havíem nascut per a esquiar i vàrem voler anar a comprar tots els estris necessaris per la blanca esquiada imprevista que ens havien preparat.

La primera reacció dels meus pares en veure els preus de tot l’equipament necessari a la llista mecanografiada pulcrament que els Padres Salesianos ens varen passar va ser fotre’m un parell de plantofades i enviar-me al llit més de pressa que el vent (i més d’hora del compte). Tanmateix, la meva insistència i la bona eloqüència salesiana va acabar per fer-los claudicar i pocs dies abans de l’èxode cap a la Molina, estava jo armat amb mitjons gruixuts de llana vermella com els que havia usat Ernest Henry Shackleton per al fred àrtic, botes de pell de segona mà, pantalons llisos d’astronauta de la NASA, inútils ulleres grogues antiboira, passamuntanyes etarra de llana d’escòcia, guants permeables i un anorac brillant de mil butxaques amb cremallera que m’encantava.

Els dies previs a la partida, a la classe es respirava un ambient rar que impedia que ens concentréssim en res en concret, cosa que ja passava habitualment, i que passéssim el temps només a l’espera del dilluns següent que hauríem de marxar cap a la llunyana Molina, més enllà de la Vall de Ribes i la Collada de Toses. Ja imaginava baixades a tot drap per les pistes blanques de la Molina, com una exhalació, embalat i veloç com algun dels herois de l’esquí, els noms dels quals, val a dir, desconeixia completament.

El dilluns de la partida vàrem marxar molt d’hora, que en aquestes coses, els Padres Salesianos en concret i la societat de l’època en general, tenien molt clar que calia matinar sempre, s’anés on s’anés. La RENFE ens va posar un d’aquells trens verds i grisos sense calefacció per anar a la remota Molina alpina. Amb tota la parafernàlia esquiadora vàrem omplir els vagons i malgrat la inexistència de temperatura, no vàrem patir gens de fred, autoalimentats per la il·lusió i les mil capes de teles tèrmiques noves, relluents, oloroses encara a nou, a l’espera de la neu.

Recordo l’arribada a l’estació de la Molina com un caos primordial. Els meus amics més bandarres varen abandonar a les andanes el breu equipatge que solen dur aquesta mena de gent i es varen refugiar de dret al bar per provar les delícies locals, carajillos i copes de Mascaró a granel mentre fumaven descontroladament Ducados i Rex en un intent de malmetre’s la salut precipitadament. Els que érem més aturats, ens preocupava la pèrdua de les poques possessions materials que havíem aconseguit reunir, pijames d’obscena obertura anterior per on ens sortia l’ocell a la mínima, mitjons gruixuts de recanvi per les fredes nits lluny de casa, calçotets nets i un llarg etcètera de collonades que la mare s’havia entossudit a entaforar-nos a la maleta tant sí com no.

Arribar a l’alberg va costar molt. Un camí llarg i costerut que vàrem haver de fer a peu des de l’estació ens va fer esbufegar de valent mentre guanyàvem energia potencial i perdíem la paciència. I un cop allà, repartir habitacions va ser un altre caos ja que tothom volia anar a l’habitació que no li havia estat assignada per reunir-se amb els amics propers i poder fer merder a les nits. Uns quants crits del Padre Catequista, alguna plantofada i unes quantes ordres imperativament militars ens varen col·locar a tots més o menys ordenadament a les estances fredes de lliteres altíssimes. Llavors, classificats i ja cansats a mig matí, les autoritats religioses ens varen fer baixar al menjador militar a prendre cafè amb llet amb galetes que vàrem endrapar amb ganes malgrat que la llet bullia prop dels quatre-cents graus Fahrenheit.

Amb el paladar i la llengua escaldats i ja cansats a les deu del matí, el Padre Catequista ens va donar les instruccions clares i breus per anar a esquiar, los que tengáis equipo seguidme, los que no, id a alquilarlo y nos encontramos en Pista Llarga en un rato.

Em varen semblar correctes, clares i entenedores les instruccions, el que desconeixia era que serien tan complicades de seguir. No tenia equipament, ni esquís ni pals, per tant, ens vàrem haver d’espavilar, jo i una trentena més de nens famèlics i desorientats, per trobar el lloguer d’esquís (una altra caminada per la rebregada cartografia de la Molina fins arribar a l’ocult Maristany on llogaven de tot). Allà vàrem descobrir que a la majoria els faltaven els mitjons gruixuts o que desconeixíem, per desesperació de l’operari que ens atenia, el número que calçàvem. L’home se’n va sortir com va poder i ens va encolomar botes malmeses, esquís llarguíssims, pals torts i fixacions que no havien de saltar ni a hòsties, mai millor dit.

Passada l’estona anàvem tots equipats amb esquís pesadíssims, pals, passamuntanyes, guants, ulleres, i sense res d’aigua.Esbufegant com bèsties fèiem com podíem el camí (llarg, per variar) per anar a buscar el telecadira que ens havia d’acostar a Pista Llarga dels collons.

La majoria no havíem vist mai un telecadira (ni moltes altres coses) i ens va acollonir la gran roda que empenyia les cadires que penjaven d’un cable d’una manera que no acabava d’entendre com funcionava. Ordenadament, vàrem comprar els tiquets per generar un altre caos, ara de bitllets grans que tots dúiem i que no sé perquè varen desesperar tant a la noia de la taquilla a l’hora de tornar-nos canvi. Posats en fila, vèiem com la gent que ens precedia es col·locava en un punt determinat que indicava l’operari, feien un gest de reverent genuflexió mecànica, arribava la cadira per darrera com un mal presagi, s’asseien i la màquina infernal estivant amb la seva roda enorme se’ls enduia amunt cap al nevat i bromós cim muntanya enllà.

Davant meu hi tenia dos amics que, com jo, mai no havien sentit la crida del Gran Nord. Quan els va tocar el torn vaig ser conscient per primera vegada de les enormes dificultats de l’esquí. Posats al lloc on tocava, l’arribada de la cadira els va desequilibrar a tots dos i se’ls va endur, amb gran ensurt per a la resta, muntanya amunt perdent esquís i pals entre grans crits d’horror per part seva i d’emprenyament per part de l’operari del telacadira dels collons.

En aquell instant vaig maleir mil cops la meva decisió de dedicar-me a l’esquí, però sense temps i empès per les ordres de l’operari, el meu amic en Ferrer i jo ja estàvem a punt que se’ns emportés la cadira. Cosa que efectivament va passar i ens va rebitllar a tots dos uns metres muntanya amunt, sobre els nostres amics que ara tot just havien aconseguit aixecar-se. Tots quatre per terra maldàvem per saber quins eren els nostres esquís, els nostres guants, les nostres ulleres, la nostra dignitat.

No vàrem tenir massa temps de pensar res perquè ja anaven caient-nos al cim els altres companys acollonits i maldestres fins que l’operari en un gest que el va honorar, va parar de renyar-nos i va deturar la maquinària infernal. Redreçats tots i ara amb l’experiència de primera mà de com collons no s’havia de pujar en un dels telecadires primitius dels anys setanta, finalment vàrem aconseguir seure sense caure i gaudir acollonits de les magnífiques vistes de la boira sobre les pistes de la Molina virginal i freda, solitària com la Lluna o Mart deuen ser.

L’hora de baixar de les cadires va ser menys dramàtica, molt pocs vàrem caure i sortosament al cim de la muntanya lluïa un sol esplèndid que ens animaria a posar-nos els esquís i intentar baixar la pista breu que s’obria davant nostre i al final de la qual es veia, majestuosa i blanquíssima, Pista Llarga, el nostre destí.

El llarg recorregut amb el mortífer telecadira greixós ens havia glaçat l’ànima, els dits dels peus, els de les mans i un dels nostres amics el nom del qual no vull recordar va afirmar que fins i tot els collons li havien quedat de suro, gelats i insensibles, cosa que vaig creure sense dubtar ni un instant, perquè quan vàrem baixar, va sortir disparat cap al bar breu on venien xocolata calenta entre poques altres coses més, va agafar la tassa que fumejava, es va abaixar els pantalons d’astronauta i va posar les seves parts íntimes, glaçades com les nostres, dins la tassa ferotge de xocolata roent. Devia ser agradable perquè no va cridar i la seva cara de satisfacció ens va temptar a tots de demanar xocolata amb la mateixa intenció que ell, però es feia tard i ens havíem d’afanyar. Li varen quedar els calçotets tacats de color xocolata, aquesta volta, de veres.

Trenta nens posant-se els esquís fan nosa es miri com es miri, però què carai, ens feia il·lusió estrenar els estris nivals. Passada una bona estona en què ens vàrem esperar i ajudar els uns als altres, i quan ja estàvem llestos per baixar lleugers per la breu pista algú a qui fèiem nosa ens va dir amb un somrís sorneguer a la cara que si pensàvem baixar el Trencacames sense saber esquiar. Com que el nom, Trencacames, no prefigurava res de bo, ens vàrem mirar tots els uns als altres però vàrem decidir que ens havíem d’arriscar i baixar, què collons, que tampoc no havia de ser tan difícil. Puta neu…

Passaven per la meva ment les escenes de les heroiques batalles a la neu dels esquiadors dels exèrcits alpins als cims dels Alps italians a la Segona Guerra Mundial i em vaig sentir més eufòric que mai. Crec recordar que el primer que es va decidir a llançar-se Trencacames avall es deia Pujol, no ho recordo bé, però sí que recordo bé que la gravetat el va anar estirant de manera inevitable i separant-li les cames mentre guanyava velocitat de forma perillosament preocupant tal com Newton havia predit encertadament segles abans. Als pocs metres, com prediuen les lleis de la física la seva velocitat era tan gran com el seu descontrol, malgrat els seus esforços es va desviar involuntàriament de la pista i enmig d’un gran terrabastall de crits, neu, esquís i pals volant per tot arreu es va estavellar de nassos contra un dels primers pins muntanya amunt.

La seva immobilitat i els seus crits de dolor ens varen acollonir a tots. Als primers els va agafar per sorpresa la trompada inesperada d’en Pujol i l’estirada de la gravetat els va empènyer també pista avall. Vaig veure clar quina seria la meva sort i efectivament, tampoc no em vaig poder desfer de les lleis inevitables de la gravetat i del caos. Al poc, estàvem els trenta refent-nos de les ferides, recollint els esquís, els pals, els entrepans que havíem dut en un intent de sobreviure i vàrem decidir, sàviament, baixar a peu amb les restes de l’equip a coll a buscar els esquís escapats que ens esperaven pista avall al començament de la Pista Llarga maleïda.

Aquell setmana vàrem aprendre a caure de totes bandes, a baixar en falca i espatarrar-nos per la neu, i també que la velocitat és una cosa totalment incontrolable, sobretot al cim d’uns esquís llogats mig metre més llargs del compte i controlats per inexperts totals com érem tots nosaltres. Aquella setmana blanca va passar volant i vàrem arribar a casa malmesos i plens de blaus per totes bandes, sense calés, amb els pantalons d’astronauta deslluïts de tanta hòstia a la neu i amb algun vici de bar, com la propensió als il·legals carajillos de rom de les Antilles que ens servien sense demanar res a la cantina de l’alberg rònec o al bar ferroviari i brut de l’estació de la Molina.

Aquell hivern vàrem assumir i oblidar els terrors de la gravetat i els paranys de la neu blanquíssima però alguns vàrem decidir que això d’esquiar era millor oblidar-se’n per sempre més. Com que encara tinc com a record d’aquells dies algun blau perpetu en alguna part innoble del meu cos, és una decisió que he aconseguit mantenir fins avui i no crec que canviï d’opinió de cap manera.

Rock me mama

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*