Biologia a l’ombra del ficus: conversa amb un monjo budista

ສະບາຍດີ! Sabaidi! Saludo en laosià els joves monjos budistes d’un vell temple de Savannakhet, població riberenca del Mekong. Ajunto els dos palmells a l’alçada del pit i acoto lleugerament el cap en senyal de respecte. Els monjos no es poden tocar, així que res d’encaixades de mans.

Alguns monjos se m’apropen tímidament. Els encurioseix la meva visita. Em fan preguntes senzilles en anglès. Em demanen com em dic i d’on vinc. Coneixen Barcelona pel Barça, però no l’ubiquen als mapes. Així que els faig cinc cèntims de la situació geogràfica de «Catalonia».

Tot i ser novembre, el termòmetre supera de llarg els trenta graus. Estem en ple tròpic i al migdia el sol incideix amb força. Apareix un venedor de gelats amb un carretó, i n’hi compro un. Alguns monjos també n’hi compren. Es fa estrany, però els monjos del segle xxi mengen gelat i tenen mòbil amb WhatsApp. Duen els llibres d’anglès i matemàtiques a la mà. Si no fos pel característic vestit taronja i per la rapada de cabells, ningú no diria que són monjos.

Un dels monjos, el que xerra més bé l’anglès, em convida a seure amb ell a l’ombra d’un immens arbre que presideix el pati del monestir. El tronc no és un de sol, sinó que està format per moltes arrels que baixen de les robustes branques i que s’hi fusionen. Necessitaríem diverses persones per encerclar-lo.

És l’arbre de Bodhi, el ficus sagrat del budisme. L’arbre sota el qual Siddhartha Gautama va rebre la il·luminació i va esdevenir Buda. Els arbres són éssers que tenen un gran poder. No és d’estranyar que el budisme, una religió que té una especial devoció i tracte envers la natura, tingui com un dels seus símbols sagrats un arbre. Estimo els arbres i els considero uns éssers màgics, ja que juntament amb les algues i els cianobacteris, tenen el poder de convertir el diòxid de carboni de l’aire en glucosa, el sucre que els permet de funcionar, i en nova matèria orgànica per créixer. Per a fer aquest procés utilitzen l’energia provinent de la llum solar —en grec, fotos—  d’aquí que la reacció química rebi el nom de fotosíntesi. Però tot això no seria possible sense l’aigua. D’aquí la importància d’aquesta per a la vida. I per acabar de tancar aquesta reacció màgica de la natura, s’obté una molècula residual sense la qual la vida a la Terra no seria tal i com la coneixem. Aquest molècula que els vegetals alliberen durant el procés de fotosíntesi és l’oxigen. Els animals no existiríem sense aquesta molècula, que en una proporció del 21% conforma l’aire que respirem.

Així, quin lloc seria més apropiat que un arbre per parlar d’il·luminació? La llum que és l’energia per a la vida i que comença al món vegetal —i en els bacteris fotosintètics, per a ser científicament exactes—. Començo parlant amb el jove monjo del ficus sagrat i aviat seguim parlant de la vida del monjo. M’explica que es lleva cada matí molt prest per demanar almoina pel carrer i pregar a Buda. Després assisteix a l’escola i al capvespre escombra el temple i resa.

He vist monjos petits jugant i corrent a perseguir-se. Però mai no he vist a cap monjo practicar esport. Com que els agrada el futbol, li demano per què els monjos no hi juguen. M’explica que és un tabú per als monjos jugar a futbol o a qualsevol altre esport, al que li responc que si bé és cert que meditar té un gran benefici per a la ment —i existeixen estudis científics al respecte— fer esport també és molt beneficiós i podria ser un bon complement. És clar que primer caldria adaptar una mica el vestit dels monjos, li afegeixo bromejant. Però li argumento que igual que fa uns anys era impensable veure un monjo xatejant per internet, no m’estranyaria que els monjos del futur juguessin a futbol.

Sembla que després de la meva pregunta ara és ell qui vol demanar. I em sorprèn amb un «¿per què ets tan alt?». Una pregunta digna dels millors alumnes de biologia, i difícil de respondre. Li explico que l’estatura de l’individu forma part de la genètica de les diferents poblacions humanes. Aquesta és un producte de l’adaptació al medi i potser també de la disponibilitat històrica d’aliments. I que dins aquests límits genètics, també depèn de les hores que he dormit de petit i de l’alimentació que he rebut.

La següent pregunta que em formula encara és més bona, i crec que als biòlegs els agrada respondre-la. «¿És cert que venim dels micos?». Li demano paper i boli. Li faig un esquema de l’arbre evolutiu dels hominoideus per mostrar-li el nostre parentiu amb els ximpanzés, bonobos, orangutans, goril·les i micos en general. Tots compartim un avantpassat comú; que no vol dir que vinguem dels monos actuals, sinó dels avantpassats que tenim en comú de fa milions d’anys. I en última instància, cal ser conscients que tenim un avantpassat comú amb tots els éssers vius del planeta. Tot es construeix com un longeu arbre, amb branques que es fusionen amb les altres branques.

Li dic també que ell i jo, en un passat més proper, també compartim avantpassats i que, per tant, som parents. Ell ve d’un primer grup d’humans que va migrar des de l’Àfrica cap a terres asiàtiques, i jo en vinc d’un altre que va sortir del continent africà cap a Europa. Ho sabem gràcies a l’estudi de l’ADN, la molècula de l’herència, present en cadascuna de les cèl·lules del nostre cos, i que determina els nostres caràcters hereditaris, com la forma dels ulls o el color dels cabells.

Potser aquesta classe ja és de nivell avançat si és el primer cop que se sent xerrar d’ADN, però penso que amb alguna idea s’ha pogut quedar. També crec que la teoria evolutiva segueix essent compatible amb la idea budista de la reencarnació. Sabem que, a la vida, la matèria va per un camí i l’energia en segueix un altre. L’energia no es crea ni es destrueix, es transforma. Així que sembla més que coherent de pensar que l’energia que ara ens mou també sigui la mateixa que va fer moure una granota o que farà moure una altra persona en un futur.

A la natura tot està lligat i tot tanca cicles. La forma circular del dharmachakra, la roda budista, n’és una gran aproximació. Segons com actuem en el present tindrem uns resultats o uns altres. O en paraules de Buda, si plantes amb cura una bona llavor, recolliràs amb joia uns bons fruits. El so del gong avisa que és hora d’anar a resar. L’olor d’encens inunda l’ambient. Em descalço i pujo els graons del temple.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*