Tardes de cinema

En aquesta ocasió m’agradaria parlar-vos de cine, un dels entreteniments més habituals de diferents generacions. Si bé ha anat canviant amb el pas del temps, no ha deixat de sorpren-dre’ns.

Fa anys anar al cinema era una de les rutines més estilades de les tardes de diumenge, sobretot per al jovent de l’època, que al llarg de la setmana esperava amb emoció el film seleccionat i tot l’entramat que anar a veure un film comportava.

En aquella època, la sessió era doble. Així doncs, es projectaven dos films, i entre un i altre no hi faltava mai el NO-DO, el qual els més grans segur que recordareu. Això no obstant, entre sessió i sessió també era moment d’anar a recarregar l’arsenal de llaminadures, pipes i tot tipus de dolços que ajudaven a gaudir encara més de la projecció.

Durant els films també acostumava a haver-hi petites interrupcions, ocasionades pel tractament inesperat de la cinta cinematogràfica, que feia que es comencessin a veure pampallugues a la pantalla i que s’hagués d’interrompre la sessió. A continuació, era el torn del maquinista de la sala, que era l’encarregar d’arreglar-la, fins i tot en més d’una ocasió durant la sessió. Mentre tot això passava, els llums s’obrien i se sentia la cridòria de la gent impacient per reprendre el film.

Els films s’anunciaven en cartelleres d’arreu del poble, cosa que en aquest aspecte publicitari no ha canviat tant. En aquella època també es repartien uns programes de mà que servien per a poder tenir a l’abast els horaris i el títol del film en qualsevol moment. De fet, segur que coneixeu algun nostàlgic que en col·lecciona.

Per altra banda, cal destacar que en aquella època no devia ser una tasca fàcil d’aconseguir cintes cinematogràfiques variades, de manera que els films que es projectaven a la comarca anaven intercanviant-se entre els cinemes dels diferents municipis per tal que tot el públic comarcal en pogués gaudir.

Un cop s’acabava el film, continuava el trajecte dominical. Llavors era el moment d’anar cap a l’entrada del carrer de Sant Pere, concretament a Ca la Càndida, on calia comprovar si la travessa —que s’havia omplert durant la setmana— ens havia portat sort. Era en aquest mític local on el seu propietari, en Quimet, ja havia anotat tots els resultats de la travessa en una pissarra. Val a dir que aquests resultats els havia estat escoltant de la ràdio amb atenció al llarg de la jornada futbolística, per tal que quan la gent sortís del cinema passés a mirar si havia tingut fortuna en l’atzar del joc.

A la nostra comarca hi havia moltes sales de cinema. A Ripoll hi havia el cinema Comtal, l’Ideal, el Molina, la sala de cinema dels Salesians —molt adient per al jovent— i les projeccions a la sala de la Lira. A Sant Joan de les Abadesses hi havia el Sant-joaní, el Centre i el Montserrat. A Campdevànol el Clavé, el Diagonal…

Alguns títols han fet història: «El Padrino», «Lo que el viento se llevó», «Verano del 42», «Adiós, cigueña, adiós»… Molts d’aquests títols ens porten grans recordances d’aquelles tardes de diumenge que de ben segur no ens van deixar indiferents.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*