Cassius Clay

Jo, de petit volia ser com en Cassius Clay, el boxador, i tombar a hòsties a tot aquell que se’m po-sés per davant amb aquella precisió i elegància inqüestionables que en Clay exhibia sobre un ring i també en Manolo Barranqueras al Rivers molts diumenges. Pensàvem que a bufetades seria una bona manera d’acabar les discus-sions, sobretot si el que repartia les hòsties més contundents era un mateix.

Imaginava la meva vida en calça curta, exhibint el tors nu i pode-rós com el del minotaure, com el d’en Clay, ballant sobre les puntes del peus mentre em protegia la cara, ara amb una mà, ara amb l’altra, i alternava el pes d’un peu a l’altre tot respirant i suant com un cavall de cursa amb aquella mirada de boig que tenen.

A l’hora del pati del col·legi on varen provar d’educar-me els Salesians de Ripoll, quan havia acabat d’endrapar l’entrepà de llom que la mare m’havia preparat, em fregava els morros amb la màniga de la bata a ratlles de presidiari que tots lluíem a contracor, recorria amb la mirada el patí ata-peït de nens i en buscava un de la meva mida, bé a voltes de mida inferior, a voltes superior, m’hi acostava sense deixar de malmirar-lo i, quan era prou a prop seu com perquè em sentís per sobre la cridòria desbocada del patí a mig matí, l’insultava per provocar-lo, improvisant, pim-pam, ja se sap. Quan l’ofès es girava per agredir-me, jo li ventava una plantofada, un directe, un creuat, un gan-xo o un crochet amb malla folla, als morros, al ventre, on fes mal. En general, al primer cop ja queien rodons i tot plegat em donava una seguretat amb mi mateix que acollonia tant a mi com als altres.Alguna vegada algun resistia dos o tres cops però el saldo sempre em solia sortir positiu i anava embalat cap a una vida fàcil en què amb un parell de passes amb saltets i tres fintes àgils obtindria tot allò que volgués, a hòsties, això sí, ben donades.

Però, en plena efervescència pu-gilística, no sé perquè en Cassius es va tornar sorneguer i cabrit, llengut i irreverent, va guanyar pes, es va negar a fer el servei militar i en un tres i no res es va fer dir Muhammad no sé què, incom-prensiblement per a mi. Es veu que aquell canvi sobtat obeïa a un canvi també sobtat en ell mateix gràcies al qual va acabar abraçant la fe musulmana.

Com que de petit m’havien in-culcat a hòsties i en contra de la meva voluntat la fe cristiana, la imposició de qualsevol fe en general, sobre mi o sobre qualsevol altre en particular, em feia em-prenyar com una mona. Així, vaig renegar de l’Ali com del diable i el vaig oblidar, però no del tot, fins que un pes pesat, un tal Parkinson, el va vèncer anys més tard per un KO profund.

Llavors vaig recordar que Firpo, Sony, Tyson, fins i tot Primo Carnera o Rocky Balboa havien fet somniar aquell nen que ho volia resoldre tot a hòsties però la carrera del qual va quedar limitada per la irrupció en la ment del meu ídol Clay de la fe forana, desèrtica, irreverent i sanguinària com solen ser totes les fes que la gent abraça.

Ara que m’he fet gran i més intolerant, ara que entenc que avanço de forma perillosa i imparable cap a la meva desintegració física, m’he adonat que he de recuperar de totes, totes, l’estil i l’ànima de Cassius Marcellus Clay Jr., que he de recuperar l’ànima i l’esperit

d’aquell Clay que era llengut, obstinat, provocador i irreverent abans que no caigués a les mans de la puta fe. Així, sí que molt seriosament em plantejo el retorn a la violència física a plantofades per anar tirant en aquest inici de segle tant convuls on no m’agrada massa viure-hi.

Per això, no us estranyeu si qualsevol dia, a l’ombra de qualsevol cantonada del barri vell de Ripoll o del quadriculat de Sant Joan de les Abadesses on els noms dels carrers són infinits i estranys com els vents de l’espai que pentinen el Taga, em trobeu en calça curta, ballant gràcilment sobre les puntes dels peus, provocant-vos malcarat amb fintes assetjades fins a la sacietat per ventar-vos un parell d’hòsties ben donades, un ganxo d’esquerra o un crochet enverinat gràcies a la fe, a l’edat, a l’obstinació i al meu tors poderós com el del minotaure i com el de Clay eren ara fa molts, molts anys.

Rock me mama.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*