Repeteixes o creixes?

És curiós: les persones tendim a caminar en cercle. Si ens perdem al Sàhara o a la selva de l’Amazones i no tenim ni brúixola ni cap altre element amb el qual referenciar-te, probablement acabarem en el mateix lloc d’on hem partit. Un equip de psicòlegs francesos van estudiar aquest fenomen: van llogar una propietat en un bosc, van reclutar un grup de persones i els van embenar els ulls. D’aquesta manera s’asseguraven que no tenien una bona orientació espacial.

Als participants se’ls digué que el seu objectiu era caminar en línia recta. Cada persona realitzà un total de sis intents i els resultats foren sorprenents: la majoria de vegades la trajectòria es desvirtuava en una direcció o en una altra. La meitat es va desviar a l’esquerra i el 39 % de les vegades, a la dreta. Tan sols un 11 % de les vegades les persones pogueren seguir una trajectòria lineal. El 40 % de les persones sempre es desviava en la mateixa direcció, però la resta no mostrava una preferència: s’esgarriaven igual a la dreta i a l’esquerra.

Us explico això perquè paradoxalment amb la nostra vida pot passar una cosa similar, que ens dona sensació d’avançar en el temps però realment anem repetint patrons familiars, relacionals i personals —tots ells mecanismes inconscients–., creant i repetint les mateixes situacions, relacions, dificultats o problemes de manera cíclica. Per exemple, sempre triem el mateix perfil de parella, tot reproduint el mateix tipus de conflictes. Sembla que som un imant per a cert tipus de solucions o problemes.

Seguint amb la metàfora, si repetir de manera cíclica situacions, relacions, dificultats o problemes és l’equivalent a caminar en cercle —en què el punt de partida i final sempre es repeteixen—, ¿què seria la brúixola o referència que ens faria caminar en línia recta? Aquesta seria el fet d’adonar-se o conscienciar-se, la capacitat de veure’ns i reconèixer-nos a nosaltres mateixos i de jutjar sobre aquesta visió i reconeixement.

Carl Jung ho expressava així: hom no aconsegueix la il·luminació fantasiejant sobre la llum sinó fent conscient la foscor. Allò que no es fa de manera conscient es manifesta en les nostres vides com a destí.

Per tal de prendre consciència cal entendre tres fenòmens o principis: el de l’inevitable, el de l’ordre i el del procés.

Anem per parts: el principi de l’inevitable ens diu que totes aquelles situacions, que al llarg de la vida es donen de manera cíclica, es repetiran fins que es faci l’aprenentatge que comporten. Podem arribar a la conclusió que la culpa és d’això o d’allò altre —l’actitud de ‘tot això em passa a mi’— o bé podem fer-nos la pregunta de què és el que la vida ens vol ensenyar i que encara no hem après —actitud de ‘tot això és per a mi’—, explorar quin aprenentatge tenim d’aquesta situació. La vida ens proposa l’aventura de l’aprenentatge.

Deia Carl Jung que «aquells que no aprenen res dels fets desagradables de la vida forcen a la consciència còsmica al fet que els reprodueixi tantes vegades com sigui necessari per a aprendre el que ensenya el drama del que ha passat. El que negues et sotmet, el que acceptes et transforma».

El principi de l’ordre, tal com el seu nom indica, comporta un ordre per tal que les coses puguin funcionar adequadament. Qualsevol sistema com ara la família, perquè funcioni sanament, tots els integrants han d’ocupar el lloc que els hi correspon. Si aquest ordre no es compleix començaran a sorgir dinàmiques disfuncionals tot generant conflictes. Personalment, ¿com podem estimar un altre si no ens estimem a nosaltres mateixos? ¿Com podem acceptar els altres si no ens acceptem a nosaltres primer? ¿Ho veieu? Podem estar cercant tota la vida que ens estimin, podem cercar l’acceptació o el reconeixement dels altres, però fins que no passi a dins no passarà a fora. Causa-efecte.

Podem demanar-nos el següent: ¿em vull convertir en l’efecte de la vida o vull ser la causa de la meva vida? ¿Em vull convertir en la víctima o ser l’arquitecte de la meva vida? Serà la nostra decisió, però tant una com l’altra tenen un preu a pagar: agafem la que agafem, estarà bé. Gandhi deia que «tu has de ser el canvi que vols veure al món».

Fins ara els principis que hem vist ens diuen que hem de fer aprenentatges, tot adonant-nos d’allò que no funciona per tal de no seguir reproduint-los, i que hi ha un ordre per a desenvolupar-los. Aquest tercer principi ens explica que nosaltres mateixos i la vida són un procés i que moltes vegades es tracta de desaprendre per a poder aprendre.

El que passa és que aprenentatges que anem fent al llarg de la nostra vida i que en el seu moment tenien la seva funció positiva ara se’ns han quedat petits i disfuncionals, en forma de creença limitadora.

Deixeu-me que us conti una anècdota personal. Estant al desert vaig poder observar una cosa molt curiosa: els berbers, quan arribaven amb els seus camells, agafaven les cordes que duien els animals i hi lligaven una petita bossa. Tot seguit, el camell es tombava i no es movia. M’explicaren que el secret era que des de petit se’ls havia condicionat, en el seu dia no van poder i ara aquell aprenentatge els mantenia allà. És el mateix que ens passa a les persones amb certs aprenentatges que hem fet al llarg de la vida, que tenen a veure amb creences sobre possibilitat, capacitat i mereixement.

Durant la vida passem per diferents etapes, situacions totes elles oportunitats en les quals poder desenvolupar tot allò que alberguem dins i que revelarà allò que som.

Per tal d’acabar m’agradaria fer-ho amb una frase d’Eric Fromm: «sigues qui de debò ets. Descobreix els teus talents i el teu propòsit en la vida. Això et durà a fer el que estimes, i fent les coses amb amor, obtindràs el que necessites».

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*