El dia que l’Armstrong es va cagar al Mar de la Tranquil·litat

A voltes em desperto a mitja nit amb símptomes clars d’asfíxia, però no són causats per cap apnea imprevista, ni per les onades de calor d’aquest juliol tòrrid, ni per l’edat, que ja comença a pesar (de fet supero amb escreix les esperances de vida de la major part de la població mundial), ni per cap mena d’emanació gasosa dels propers volcans d’Olot, no, m’asfixia que no es pari de voler parlar de tanta crisi i tanta hòstia, de tanta independència i que no es faci res de res.

La meva postura habitual davant aquestes opressions mediàtiques sol ser cagar-me en tot i renegar com el capità Haddock, però en marrà i obscenament desbocat, per evitar el sobreescalfament emocional de manera que la situació no em dugui a un desastre tèrmic cerebral letal. Però no em serveix de res i un cop m’he despertat i aixecat, que no sempre és en aquest ordre, faig un cafè i menjo un bollo que comparteixo amigablement amb el «Pollo», una carolina aerodinàmica de gràcil cresta retràctil i espectacular fuselatge natural que em varen regalar els meus fills fa uns quants Nadals. El Pollo, aliè a tot, beu aigua a raig d’aixeta havent pelat el cul del bollo com si fos una pipa gegant i tip, com la cosa més natural del món, se’m posa a l’espatlla volant sense esforç mentre em repassa intrigat per la meva cara de mala llet perpètua.

El Pollo i jo pensem lentament mentre ens contemplem l’un a l’altre havent esmorzat. Llavors, ell, el pollo, torna al seu hangar en forma de gàbia on dormitarà fins que la calor del migdia, curiosament, el reviscoli.

Els dies transcorren indolents i apago l’aire condicionat de la feina en un intent de sentir-me viu i suat com als estius de nen, prop del riu d’Heràclit que corria darrere l’estació de Ripoll, sota el cel estelat que encara voreja el Taga, quan peus als canals i recs del Pla i caçava granotes llefiscoses. Recorro el camí cap a casa per dinar mentre que de manera inconscient enquadro escenes i llocs, núvols i arbres, ombres i passes, imatges quotidianes que potser serien bones per a l’Instagram i, en una calor sufocant que contradiu les males prediccions dels homes del temps, penso que a Mart es varen espatllar els sensors de vent de la Curiosity (dissenyats i construïts a Catalunya) i que no fa gaire que se m’ha mort l’Armstrong, l’únic déu que potser hauria pogut conèixer. És llavors quan penso que sí, que tot està perdut.

El Pollo, a casa, segueix en el seu son aerodinàmic i segur que pensa que què dec pensar jo. Ell, en la seva vida simple i feliç, ha estat sempre independent, una mica àcrata i altament acròbata. El solc envejar una mica. Però ara, prop de les cinc dècades de l’arribada a la lluna sempre penso en uns altres dies indolents, semblants als Skinny Days de Greg Brown mentre contemplo el sol quan es pon darrera el Catllar com una bomba termonuclear.

El vint de juliol del mil nou-cents seixanta-nou, quan jo tenia deu anys i anava pels onze, ho recordo perfectament, a un quart i dos minuts de les nou de la nit UTC, el mòdul lunar va fe terra, bé, lluna, i unes hores després Neil Armstrong es disposava a fer història. Aquella matinada el meu pare m’havia despertat una estona abans, m’havia clavat un parell de plantofades perquè així me’n recordés de la fita històrica.

Aquella nit va ser tòrrida i ja a penes si recordava l’enrenou del setze de juny del mil nou-cents seixanta-nou quan el Saturn V es va enlairar de Florida cremant quinze tones de combustible per segon en aquell vol que superava les soldadures d’en Ramon Colomer i les morts prematures de l’Enric Serra. El meu cosí Josep Poblet llavors treballava a Houston, Texas, a la sala del control de la missió i la meva emoció era incontenible, una part de la família participava en una missió que s’assemblava a la de Colom en descobrir el nou món.

Havia llegit llibres d’astronomia des que era petit i la sola possibilitat que aquella missió tingués èxit no em deixava dormir en aquelles nits de calor i Ironside, en aquelles nits de balcó obert i fressa de contínues Platt Saco-Lowell més persistents que mai.

Aquell any havia acabat el curs que en deien «Ingreso» i que ens servia de preparació per al Batxillerat (que ens semblava impossible d’assolir). Llavors, els estius tenien aquella aroma indescriptible en què semblava que tot era possible, que la nostra vida seria eterna i que podríem fer tot allò que volguéssim.

Potser la bonança tèrmica després dels llargs hiverns al Ripollès ens alterava les ments i, potser per això, el vol del Saturn V ens propulsava cap a l’infinit i cap al futur on volia pertànyer.

Jo no havia viscut la II Guerra Mundial, però el pare en tenia un munt de llibres que parlaven tant de les glorioses campanyes d’Erwin Rommel al nord de l’Àfrica com dels horrors dels camps de concentració nazis amb els seus pous de gasolina i els presoners famèlics morint com mosques a les portes sempre closes d’Auschwitz on el rètol de l’entrada resava que el treball els faria lliures.

El pare també creia que el treball ens faria lliures, però per altres motius. Potser per això es matava a treballar enmig de les sorolloses contínues Platt Saco-Lowell, els imponents batans i les accelerades Schlafhorts Autoconer importades directament de Suïssa en aquells viatges en què, quan en tornava, ens parlarva, a la mare i a mi, de la fascinant Europa que hi havia més enllà de Franco.

No sabia jo llavors que el totpoderós Werner Von Braun havia estat un nazi convençut, ni que els americans havien robat tots els tresors balístics nazis de la moribunda Alemanya en la reconquesta de la llunyana Peenemunde. Però potser tampoc no m’hauria importat gens ni mica, doncs la gesta era tan colossal que potser tot quedava perdonat, morts i presoners famèlics, robatoris de coneixements i científics, tot era irrellevant si s’arribava a la lluna, si arribàvem a la lluna…

Aquella nit havíem mirat l’episodi corresponent d’Ironside, una sèrie americana que causava furor. El pare, com tothom en aquells anys previs a l’aire condicionat, suportava la xafogor nocturna en calçotets i samarreta (de paleta) assegut al sofà mirant la tele, com gairebé totes les nits d’estiu. La mare traficava amb mongetes tendres de l’hort i alguna peça de roba per planxar o sargir, les tórtores que teníem a casa dormien la seva ignorància aerodinàmica en la seva gàbia feta de retalls d’antenes de televisió que ens havia construït el meu oncle de Granollers.

Tots estàvem nerviosos perquè a la televisió no es parlava d’altra cosa i la magnitud de l’empresa era gegantina. Recordo que al pati de «Los Padres Salesianos» (nom que em recorda al de «Los Pollos Hermanos» de l’exitosa sèrie Breaking Bad) fèiem grupets parlant de la gesta i fins i tot havíem fet alguna redacció per commemorar l’esdeveniment. Després d’haver vist tantes pel·lícules en que gent de l’espai venien a la nostra pobra, trista i dissortada Terra, ja era hora que els de la Terra anéssim a l’espai i ens caguéssim al Mar de la Tranquil·litat, què collons. Aquell estiu, m’envaïa una efervescència interior que em feia llegir tot el que tenia a l’abast d’astronomia i del proper espai exterior i, fins i tot, vaig arribar a pensar que un dia aniria a la lluna jo també, amb aquelles armadures espacials com els herois de l’Apol·lo 11.

Quan el pare em va despertar, i abans de les dues plantofades, ja vaig percebre que seria un dia, bé, una nit especial i espacial. A penes si havia dormit i quan vàrem engegar la tele en blanc i negre vàrem veure pels pèls com l’Armstrong començava a baixar les escales del mòdul lunar Eagle i plantava el peu la puta lluna, el molt cabró.

No recordo què va dir el pare, però segurament alguna exclamació del tipus «la mare que els va parir, aquest americans són la puta hòstia» (el meu pare sempre els havia admirat, als americans, des que va conèixer en Larry Metayer, un enginyer americà que havia vingut a muntar contínues Platt Saco-Lowell a l’estiu més calorós de la meva vida). El meu pare sabia, des de la seva mentalitat de manyà de la postguerra, que no es va a la llunya amb un peu de rei i quatre cargols Allen. Sabia que la magnitud de l’esforç era descomunal, que un aparell com aquell de dues mil set-centes tones no era de pas sucat amb oli i que encertar el tret i la lluna a tres-cents mil quilòmetres era tenir molt bona punteria. Crec que va ser aquell dia (bé, nit) que el meu pare va decidir subscriure’s a les revistes «Life» i «Mecánica Popular», les quals jo hauria de continuar llegint molts anys després que l’Armstrong fes història.

Vàrem badar fins que la son ens va vèncer. No recordo com hi vaig arribar però em vaig despertar l’endemà al meu llit amb la sensació que tot era diferent, que tot era possible i que l’Armstrong era el Déu de Déus i que no ens calia res més que la puta ciència per tocar les estrelles.

No sabia jo que, cinquanta anys més tard, la gesta encara seria insuperable i que aquell nen que mirava la tele a les quatre de la matinada per veure com es conqueria la lluna somniaria encara que tot era possible i que l’esforç i l’empeny, a vegades descomunals, és tot el que cal per anar endavant.

Rock me mama.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*