Plores o lluites?

Aquest article va especialment dirigit als qui pateixen d’insatisfacció vital crònica. No és una malaltia ni un trastorn, sinó un estat que s’adopta davant de la vida, decebut per la vida viscuda en la qual es viu instal·lat. Sota la creença de no tenir cap control sobre la vida, es generen sentiments de frustració i ressentiment quan es mira cap enrere, i desil·lusió i desesperança quan es mira cap endavant, perdent de vista el present.

La manera com afrontem els reptes i les adversitats i què fem amb allò que no funciona en la nostra vida determinarà en gran part allò en què ens desenvolupem, en qui ens anem convertint i com vivim la nostra vida. En gran part vivim a l’altura de la nostra societat, i aquesta depèn només de nosaltres. ¿Esteu d’acord amb aquesta afirmació?

En aquest escrit vull parlar-vos de dues actituds, plorar i lluitar, que per a mi són igual de legítimes, sempre que assumim que només nosaltres decidim com respondre. I és que «la vida et pot tombar, però tu decideixes quan aixecar-te» (Karate Kid).

Hi ha actituds que obren portes i d’altres que les tanquen, no és el mateix davant d’una mateixa situació afrontar-ho de manera que:

Obre i crea Tanca i enquista
Les coses passen per a mi Les coses em passen a mi
Accepto allò que és (punt de partida) i miro el que sí que puc canviar Em resigno al que és (destinació final) i m’hi instal·lo
Si jo em moc, la vida es mou amb mi Les coses són com son, jo soc com soc, és la vida que m’ha tocat
Em responsabilitzo Culpo
M’ocupo, faig i poso el focus cap a dins Em queixo, critico i miro a qui o què assenyalar d’allò que no funciona

Victor Küppers deia que «lluitar no garanteix l’èxit, però plorar et garanteix el fracàs». Deixeu-me ara que us conti una història:

Heus aquí dues granotes que van caure en un recipient ple de crema de llet. Immediatament es van adonar que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar gaire temps en aquesta massa espessa com arenes movedisses.

Al principi, les dues granotes picaven de peus a la crema per a arribar a la vora del recipient. Però era inútil: només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Sentien que cada vegada era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d’elles va dir en veu alta:

–No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no es pot nedar. Tanmateix em moriré, no veig per què he de prolongar aquest sofriment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril.

Dit això va deixar de picar de peus i es va enfonsar amb rapidesa essent literalment empassada per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent —o potser més tossuda— va dir:

–Uf! No hi ha manera. No puc fer res per avançar en aquesta cosa, no obstant, encara que s’acosti la mort, prefereixo lluitar fins al meu darrer alè. No vull perdre ni un segon abans que arribi la meva hora.

Va seguir picant de peus i xipollejant sempre en el mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I de sobte, de tant picar de peus i batre les anques, agitar i colpejar, la crema de llet es convertí en nata. Sorpresa, la granota feu un salt i, tot patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allí, pogué tornar a casa raucant alegrement.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*