Cotó i mentides a la Preparación Textil

A l’estiu del setanta-tres, complerta ja l’edat legal mínima de catorze anys per poder treballar legalment, el meu pare va decidir que estaria bé posar-me a treballar en algun lloc de manera que pogués guanyar algun calé, aprendre alguna cosa útil a la vida i així evitar veure’m mandrejar tot el dia per casa. Com que el lloc de treball més proper era la fàbrica tèxtil on ell mateix treballava, dues plantes per sota casa, em va apuntar al torn de matins, que començava a les cinc de la matinada i s’allargava fins la una del migdia amb uns deu minuts escassos per esmorzar a correcuita.

Com que tota la vida havia viscut en colònies tèxtils, ja coneixia la remor de la maquinària que m’havia bressolat els somnis de cada una de les meves nits des de Ribes de Freser fins a Ripoll i no m’eren gens estranys els canvis sobtats de so de la maquinària remota, ni les oscil·lacions dels fotons tristos de la llum minsa que provocaven aquelles acceleracions i desacceleracions guturals del generador de Manchester encastat a les entranyes elèctriques de la fàbrica on segur que hi vivien plàcidament, Tesla, Maxwell i Faraday. La sala de control, que feia olor d’ozó i acollia tots els quadres de comandament elèctric, s’estenia per sota del batan i del recanvi, on dominava amb mà de ferro un jaenès incomprensible, un tal Osuna a qui mai no vaig entendre de res. Aquell estiu, però, la presència propera, tangible i imminent de la maquinària enorme, letal i sorollosa, m’hauria d’acabar impressionant per tota la vida més.

El primer dia de feina, quan em va despertar la mare, encara era negra nit. Em va despertar amb temps perquè no fes tard en el meu camí d’aprenent de no res cap a la fàbrica omnipresent i perillosa. No sé perquè, en aquelles hores, el sospir de la nit era tebi com les estrelles remotes i, quinze minuts abans de les cinc de la matinada, recordo que em xiulaven les orelles desesperadament mentre intentava posar-me uns pantalons llargs i una camisa blava de màniga curta que m’havia donat l’empresa i que era la que duien els aprenents per no passar calor als estius i l’única protecció laboral.

El pare va encarregar la meva instrucció laboral a un mecànic gran, de la vella escola, un tal Pineda, un home menut que estava a punt de jubilar-se que renegava amb convicció i cansament secular com si s’hagués de morir llavors mateix de pura mala llet. En aquell home esquerp no li va caure bé l’encàrrec de la meva instrucció i les dues primeres setmanes em va tenir a prova i oblidat en un racó del taller fent-me llimar desenes de peces inútils, que devien anar encastades en algun lloc de les contínues Platt Saco Lowell, vuit hores al dia, per treure-se’m del cim i comprovar si tenia paciència, collons i ganes d’aprendre alguna cosa. Després de veure’m llimar les remaleïdes peces més de vuitanta hores sense queixes i de descobrir que tenia les mans plenes de butllofes purulentes, va pensar que potser no era tan dolenta la idea d’instruir-me i, convençut de les meves bondats o de la meva obstinació persistent, va començar a explicar-me amb tota mena de detalls els secrets antics de la metal·lúrgia que se n’anirien decididament a can pixa amb la seva jubilació si no els transmetia abans a algú, com ara jo.

Em va costar uns dies més guanyar-me la confiança dels altres mecànics vells que, si no hi havia problemes greus, de cinc a set del matí miraven al taller de no fer gran cosa més que parlar de les dones de les contínues, de les cardes o de la secció d’expedició en aquelles hores en què no existia res més que la remor perpètua de les contínues a la planta de dalt, els xerics de les precises Schlafhorst suïsses que nuaven fils trencats de manera automàtica i prodigiosa, o el so pesant i fred de les estrelles que es colava en forma de líquida brisa fresca per la porta de la fornal, deixada i bruta, on hauria d’aprendre a soldar i unir en pura fusió, durant hores i matins enters, metalls fragmentats, cansats, vençuts, amb l’arc voltaic que m’acollonia una mica, tot s’ha de dir.

Quan aquells mecànics antics varen veure que el meu silenci rubricava els seus secrets matiners em varen acollir sense restriccions explicant-me les rutines dels encarregats per poder-me escapolir de la feina i els encàrrecs per allà on era més fàcil, mostrant-me els indrets ocults on cardaven les infidels parelles enceses, advertint-me dels perills dels motors trifàsics que es desmuntaven atropelladament sense conèixer Tesla ni Faraday i proposant-me els reptes habituals per a tots els aprenents d’aixecar pesos impossibles, desfer femelles travades des de feia segles en encavallades de ferro colat o demanar-me que entengués, amb el meu anglès incipient, aquelles especificacions dels coixinets japonesos NSK que tan incomprensibles els resultaven per al seu català de postguerra.

Així, de mica en mica, em vaig anar integrant en la monotonia dispersa, tenyida de remor mecànica, d’aquella gent d’altres temps i d’altres guerres i, sense pensar-m’ho gaire, em vaig saber emmerdar a gust amb aquell verd greix alemany que posàvem a dojo amb les mans nues als enormes coixinets japonesos dels motors trifàsics de cent cavalls, vaig saber fer els intents de rigor per aixecar l’enclusa descomunal que només tenia collons d’aixecar en Díaz després d’esmorzar mentre reia com un gegant divertit i, sense que ni tan sols jo mateix me n’adonés, m’ho vaig acabar passant bé transportant d’una banda a l’altra de la fàbrica, i sense que es notés massa que no podia, el mall immens de cinquanta quilos que no servia per a res però que em feien dur a tot arreu tot el puto dia, per si de cas, mentre rèiem de manera simple però franca. D’aquesta manera, no em sorprenien els renecs constants de l’irreverent Flotats, un electricista de l’època de Faraday, ni m’emprenyava la caixa d’eines de cinc-cents quaranta Newtons del Barbas (un mecànic de bosc pur i hàbil com pocs), ni em sorprenien els paranys electromagnètics, espectaculars però inofensius de l’aguerrit Alzina, un d’aquells xispes naturals i intuïtius que veia a ull nu i sense problemes els camps electromagnètics que Maxwell i Faraday havien hagut de calcular amb equacions diferencials.

Aquella fàbrica tèxtil tenia totes les sales que calia per a processar en autosuficiència el cotó que provenia de remots indrets de tot el món. Em fascinava veure a les etiquetes de les bales de cotó els noms de terres rares i llunyanes, Egipte, Mississipí, l’Índia… al magatzem on s’acumulaven aquelles bales comprimides de cotó primordial. L’anar i venir de camions i homes classificant el cotó, apilant bales fins a tres pisos ordenades per qualitats similars em fascinava cada vegada que hi havia de passar per una cosa o una altra. De les sales del batan i les cardes mirava de fugir-ne i estar-hi tan poc com podia. Havia sentit massa històries de mans tallades i incendis voraços i la remor de la grisa Anglaterra victoriana que regnava en aquelles sales sorolloses, m’acollonia enormement.

A tota la nau i a totes les sales de la fàbrica imparable hi surava a l’aire una pols de cotó fi que es colava pel nas, la boca, omplia els pulmons i entrava als ulls deixant-los com si els haguessin arrebossats de sorra fina i emprenyadora. Tot tenia gust de cotó, olor de cotó, color de cotó i, fins i tot en les sales més silencioses, com a la de pentinadores o en les més allunyades, com el laboratori on es mesuraven les qualitats i longituds d’aquelles fibres estranyes, el cotó ho empastifava tot sense pietat, l’aire, la gent, la vida, les paraules, els somnis, el temps i l’espai…

Com en una separació estranya però efectiva, i a voltes aparentment lògica, a la planta baixa es resolien les operacions bàsiques i directes, manuals, mecàniques, dures i la gent que hi treballava s’havia anat endurint de mica en mica amb aquest bany continu d’aspror i perill. Eren gent cauta però resistent, íntegra, simple, directa, efectiva. A la planta de dalt, les operacions eren aparentment més polides, més delicades però no menys perilloses. Pràcticament la totalitat de la longitud de la fàbrica l’ocupava la sala de contínues, màquines extraordinàriament llargues, longitudinals, on el fil barroer, primordial encara, es convertia en fil llarguíssim i pur com elles mateixes. Era el regne de les filadores que es passaven el dia nuant fils trencats per l’ímpetu americà de les Platt Saco Lowell, era el regne de les infidelitats, el regne de l’atmosfera omnipresent de cotó. Completaven les sales de la planta superior el laboratori, els cons i la sala d’expedició on acabava el fil per ser preparat i empaquetat en caixes de cartró. D’allà es carregava al camió de l’empresa que menava el xofer Domènech, un home gros i amable, amb els fills del qual sovint acabàvem a pedrades sota el lledoner, ara solitari. El camió anava cap al port de Barcelona des d’on s’embarcarien les caixes de fil cap a tot arreu del món per exportar aquell fil català creat en un remolí del temps prop d’un vessant trist de Serra Cavallera i Saltor.

Però de totes les sales que aquella fàbrica tèxtil tenia, la que més m’agradava era el magatzem on es guardaven una col·lecció ingent de peces de recanvi per a cada una de les màquines. Hi havia llimes de totes mides i menes, femelles i cargols mètrics per la maquinària helvètica o Whitworth per la maquinària que l’enginyer ianqui Larry Metayer hi havia llegat un llunyà estiu llunyà en què encara no s’havia arribat a la llunya. La rutina de reparacions era simple, els mecànics escrivien en un petit paper ratllat allò que necessitaven amb una cursiva polida i entenedora. D’aquella petició en deien un vale, m’ho donaven a mi i jo anava corrents passant per totes les sales, respirant cotó essencial, a lliurar-lo a l’Osuna, l’encarregat de la sala humida que anomenaven El recanvi.

L’Osuna era un home baix d’edat indefinida que llegia amb dificultat la lletra d’escrivent dels mecànics i parlava una llengua totalment incomprensible per a mi. Anys més tard vaig saber que el seu dialecte rar era un tancat castellà d’Úbeda, suposo que una mica empastifat encara per les oliveres i les almàsseres oloroses que havia hagut d’abandonar a la seva infantesa remota. Quan ell veia que jo no entenia el que em deia em feia passar cap a la frescor del recanvi silenciós perquè jo mateix busqués l’encàrrec que duia escrit al paperet brut. I, així, em perdia entre el silenci humit dels passadissos llargs flanquejats per mobles plens de calaixets que, alhora, eren plens de tota mena d’artefactes minúsculs. Proliferaven els calaixos farcits de volanderes planes, volanderes Grower, volanderes Belleville, volanderes de molla, volanderes de plateret. Llavors venien els reguitzells de calaixos de femelles de llautó, femelles d’acer, femelles autoblocants, femelles cegues, femelles hexagonals, femelles de papallona, femelles emmerletades, i de fileres de totes mides i mètriques, de passamans de gruixos diversos en metalls dispars, de claus angleses, claus fixes, claus Allen, claus de vis, claus de got, claus d’estrella, claus de cadena, claus Stillson, claus de carraca, amagat tot en un mar d’enginyeria insondable on em podia passar hores mirant i obrint aquells calaixos i calaixets, descobrint rodaments SKF, Timlken o NSK, blindats, cònics, autoalineants en un somni que hauria complagut sens dubte a Watt i Newcomen tant com a mi mateix, aprenent enlluernat per tanta mètrica ordenada i tanta ferralla de precisió.

Amb les peces noves, volava cap a la maquinària espatllada per canviar-ho tot seguint els renecs i les instruccions dels mecànics malcarats i dels electricistes plens de cicatrius antigues dels electrons desbocats que vomitava impertorbable el generador gal·lès.

La vida transcorria simple, essencial, perillosa i fascinant. Cada dia aprenia alguna collonada nova, algun truc per netejar millor els coixinets empastifats de cansament, per extreure’ls sense rompre els seus suports momificats i rebia alguna indicació per afluixar perns endurits o descobria alguna manera millor de soldar metalls incorruptes.

La sirena marcava els ritmes de la vida igual que el cotó les seves sensacions. Sobre les nou del matí xiulava l’esmorzar i mecànics, electricistes, filadores i encarregats abandonaven les seves tasques i anaven a celebrar el ritual de l’esmorzar col·lectiu. Tothom anava al menjador, o als jardins si feia calor. Jo, acompanyava el meu mentor, en Pineda i estava convençut que aquell home havia nascut abans de la creació de la Coca-Cola i que per això reproduïa cada dia mateix ritual de comprar una Coca-Cola, obrir-la i deixar-la a la seva taquilla perquè s’esbravés. L’endemà recollia la del dia anterior, deixava la nova i es bevia complagut aquell líquid calent i sense gas amb el seu esmorzar de conill en una gastada carmanyola d’alumini d’aviació. Llavors, a mig esmorzar una altra sirena aguda ordenava el retorn a la feina, al fred dels metalls, a la pols del cotó, a la rutina, a la duresa.

Semblava que la resta del matí passava més de pressa i, poc abans de la una, tothom anava abandonant els llocs de treball per anar a els dutxes, canviar-se de roba i estar llestos per marxar a la una en punt, quan tocava una altra sirena, nets, polits, dutxats i clenxinats cap a casa deixant les instal·lacions per al torn de tarda.

Al darrer dia de feina d’un dels meus estius tèxtils, a punt ja de veure el setembre mandrós que lliscava cap a la meva vida en trànsit continu, seia, net i clenxinat, al banc de fusta bruta dels vestidors del Pla esperant el toc de sirena de la una per sortir disparar cap a casa a dinar quan un dels mecànics vells li va dir a un dels electricistes joves la teva nòvia està prenyada. La sala, davant aquesta afirmació contundent, va quedar a l’instant envaïda per un silenci dens i pesant com valvolina primordial. Tots ens vàrem mirar els uns als altres mentre el mecànic desafiava a l’electricista i aquest li aguantava la mirada amb ira i perplexitat. El jove impetuós va defensar la seva innocència emprenyat, molt emprenyat, argumentant al mecànic delator que ningú millor que ell mateix sabria una cosa com aquella. Llavors va tocar la sirena però ningú no es va moure perquè tothom volia veure com acabava aquella discussió, aquell deshonor.

Els del torn de tarda anaven entrant al vestidor i, ensumant la tensió, varen anar romancejant uns minuts, llarguíssims, en què ningú no es va moure del vestidor. Al final, el mecànic i l’electricista no es varen acabar trencant la cara i la situació es va transformar en un silenci rar i espès amb regust de gravíssimes acusacions i hòsties al carrer.

Els crits d’innocència del jove electricista varen ressonar molt de temps pel meu cap i cap dels que estàvem allà aquell divendres a la una del migdia d’un estiu que ja moria vàrem oblidar l’incident, l’arrogància del mecànic i l’angúnia de l’electricista que defensava irat la seva innocència, el seu honor, amb una paraula que ens va semblar de llei.

Quan anys després em trobava aquell mecànic pel carrer li feia memòria d’aquesta història dels vestidors del Pla, però ell ja feia temps que l’havia oblidada. Però ara, quaranta cinc anys després de l’incident, a voltes passejo tranquil pels carrers del meu poble i penso en el batan, les cardes, les contínues, les Schlafhorst, els mecànics mandrosos, en Pineda i la seva Coca-Cola esbravada, en aquells matins densos com plom en què miràvem les estrelles eternes al patí de terra humida del Pla que presidia aquell lledoner enorme que encara resisteix, imponent, desafiant el clima, el temps i les lleis urbanístiques, i llavors un munt de records m’assalten la ment i també de vegades, com aquell qui res, em passa pel costat i em saluda una dona de quaranta-cinc anys, l’existència de la qual ja havia predit al jove electricista aquell mecànic vell que en sabia més de les que tocaven.

Rock me mama.

1 Comment

  1. Molt bén explicat, Jordi, Tots els que hem treballat al textil podem sentir-nos implicats amb la historia que tant bé descrius,
    ja saps que el teu pare va viure tota la seva vida laboral dintre de fabricas, com les que tu tant bé descrius. Espero que l’hi hagi agradat.

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*