L’homínid de vacances

L’hominoide estàndard té la pell blanca, panxa prominent, galtes notables, poc cabell, sol dur ulleres graduades a voltes amb accessoris pel sol, camina garrell sense traça i, incapaç d’enfilar-se als arbres dels passeigs dels pobles on estiueja, fa vacances massives als ponts, als festius i a l’agost, envaeix pobles de platja i llogarrets de muntanya, no observa els senyals de trànsit, ni les convencions establertes de circulació i sol dur samarretes de propaganda de grans superfícies amb un mal gust notable que sovint rubrica amb unes sandàlies demodés amb mitjons virolats o de tennis o, pitjor, descalç amb unes ungles brutes i llargues com les dels neandertals es pensava que devien ser.

L’hominoide estàndard procrea nens cridaners que, acostumats a la jungla urbana d’asfalt i ciment, pensen que als pobles la vida és diferent i salvatge i ignoren les normes de sanitat comunament acceptades per la resta de mortals, i, així, es pixen sense contemplacions als arbres o a les cantonades ombrívoles, com els gossos, o caguen a les vores de les carreteres, mentre son pare els aguanta amb el cul enlaire amb la porta oberta del cotxe intentant evitar que no els vegi ningú sense pensar que els que venen en la mateixa direcció amb què s’obre la porta li ho veuen tot.

L’hominoide estàndard sol anar vestit tot l’any llevat d’aquests períodes vacacionals en què exhibeix sense vergonya les seves vergonyes per cases rurals o càmpings costaners mentre menja de manera desmesurada especialitats d’enlloc mal cuinades per restauradors que fan l’agost, com abans, amb aquests espècimens que sempre duen la càmera penjant sobre la tripa prominent per captar els diorames rurals preparats amb cura per a ells des de la seguretat de la promoció fet pel govern del propi país.

L’hominoide estàndard sol ser prepotent i insociable i es para amb el seu automòbil quatre per quatre suburbà de ciutat sobre les voreres dels carrerons estrets dels pobles petits, amb la finestrella abaixada, mentre mira descarat els habitants de la reserva índia que es pensa que els pobles són i no té manies en aparcar el seu vehicle impedint el pas a iaies i a vianants perquè pensa desencertadament que els de poble sempre estem de vacances i tenim paciència infinita.

L’hominoide estàndard estima el ciclisme actiu i amb bicicletes de mil marxes evita l’asfalt cautament i circula incautament per les voreres rurals foragitant-hi nens, iaies, mestresses de casa i vianants en general a cops de botzina que també se la podria cardar per algun orifici del seu cos mentre exhibeix ufanós el seu equipament decathlonià barat nou de trinca que acaba de comprar al magatzem més proper de la ruta dissenyada pel seu GPS d’última generació.

L’hominoide estàndard és una espècie de color de pell variable, de blanc a rosat, de vermell intens a negre impossible per invertir el cicle en retornar al seu hàbitat natural urbà on reprendrà, en acabar les vacances, breus o llargues, el seu comportament habitual de conductor cridaner pels carrers de la seva gran urbs on no perdonarà canvis de carril ni demores en arrancar als canvi de llums dels semàfors desballestats d’alguna Gran Via o d’alguna Diagonal entravessada.

L’hominoide estàndard enyora la resta de l’any aquestes excursions vocacionals i els caps de setmana de fred fuig massivament de les concentracions urbanes on habita en llargues cues de vehicles ecològics que contaminen ecològicament de manera massiva, es perd per carreteres marcades amb perill vermell extrem a les extintes cartografies de la Michelin i té accidents per altivesa i llenguderia mentre intenta doblegar de manera impossible les lleis simples de la física de les inèrcies als revolts de muntanya o per ignorar els codis de conducte i conducció de fora el seu hàbitat antinatural de ciutat.

L’hominoide estàndard és ben estrany.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*