25 primaveres: reflexions d’un jove biòleg

Són quarts de dotze de la nit. Les hores passen sense fer renou. Jec al llit, agafo boli i llibreta i em disposo a escriure. Volia xerrar de l’abella de la mel i de les amenaces amb què es troba aquesta espècie d’himenòpter tan imprescindible per als ecosistemes. Però aquests dies estic reflexiu i, després de dubtar una bona estona, decideixo escriure en un to més personal.

Així que deixo les estimades abelles —també temudes per alguns— per a una altra ocasió per xerrar de flors. En concret, de la flor de la vida. Perquè si seguim els versos de Rubén Darío de ¡juventud divino tesoro! ens adonarem del temor del poeta— i que tots duem a dins— de passar de llarg aquesta etapa de la nostra vida.

Vint-i-cinc primaveres no són pas poques. Potser un quart del que puc arribar a viure —comptant a l’alça i amb molta sort—. Sovint, a la nostra societat se’ns fa difícil d’assumir la mort, de pensar que som tan fràgils i efímers com els pètals de les flors de primavera. Però penso que cal trencar aquest tabú per assumir allò que és la vida, i que molts recordareu d’haver-ne estudiat les seves etapes biològiques: néixer, créixer, reproduir-se i morir.

Els monjos budistes es preparen per viure la mort amb naturalitat. I fixeu-vos amb la suposada contraposició que no ho és, perquè la mort és part de la vida. Un cop assumit el temps vital, això ens fa conscients de la importància de viure la vida. Frase que segur que sentim molt però que ens costa d’aplicar. A la vint-i-cinquena primavera comences a comprendre que la vida no són flors i violes, fet que ja ens recorden les ensenyances budistes des de fa anys i panys amb la que és la primera noble veritat: la vida és sofriment.

Dit així sona molt dràstic, però quedem-nos amb «la vida és bonica però complicada» dels nostres companys de Constantí i que comencen cantant un dilluns de Pasqua.

Buda, recordem-ho, va néixer però amb la flor al cul. Sota el nom de Siddharta Gautama, el mestre espiritual nascut a Lumbini, al Nepal, va abandonar els 29 anys els palaus familiars. Fins llavors havia viscut com un príncep aïllat completament d’allò que passava al món.  En una vida que com hem dit, és fràgil i efímera, ¿Quin sentit té l’acumulació de riqueses materials?

Siddharta, arribat a aquesta conclusió, decideix afrontar-se al món real, conscient que només en les coses intangibles es pot trobar la felicitat vertadera. I és als 35 anys, assegut a l’ombra de l’arbre Bodhi, on assoleix el nirvana i esdevé Buda, l’il·luminat.

Podem pensar que una flor no fa maig, però la història de Buda és aplicable a d’altres religions i ens hauria de servir d’exemple, o almenys per a reflexionar. La joventut d’avui dia —o com a mínim gran part del meu entorn, jo inclòs— no ens conformem en viure en un palau isolats del món. L’estabilitat ens espanta i ens fa por quedar-nos aturats. Volem recórrer món perquè, com va fer Buda, sabem que la felicitat la trobarem en les petites —o grans— experiències.

Cal per això, com diu Kavafis, pregar que el camí sigui llarg. Tot sovint vivim en una frenesia, hiperestimulats per un entorn canviant i en què fent un clic —o simplement dient Siri— ho tenim tot a l’abast. Estem més connectats que mai però ens sentim sols. Com a biòleg intento comprendre l’espècie humana, però penso que som l’animal més complex pel que fa a pensaments que pugui existir mai a la Terra.

Observeu més la natura i deixeu de banda els mòbils per uns instants. Jaieu a l’ombra d’un arbre en plena primavera i observeu les flors. Desaferreu-vos dels pensaments i deixeu-vos endur. ¿Enamorem-nos de nou? 

Tot això tan sols són reflexions d’un jove biòleg un vespre de primavera.

1 Comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*