¡Mil milions de llamps i trons! Focs de Sant Elm i altres misteris

La pollacra Paratons va salpar un 24 de gener de 1892 del port de Barcelona amb tretze tripulants cap al Nou Món. A bord del vaixell hi navegava el meu rebesavi del Masnou, Grau Coll, qui n’era el capità. Els mariners ja estaven avesats a fer aquest tipus de travessies només guiats per la força del vent i els corrents marins, però el que no podien esperar-se en el moment de partir era que aquell viatge amb fins comercials s’allargaria molt més del previst a causa d’una sèrie d’esdeveniments dignes d’una novel·la de Jules Verne.

I és que l’autor francès, contemporani al meu rebesavi, en el seu conegut Viatge al centre de la Terra, descriu una escena en un mar de l’inframón que podria haver estat descrita al quadern de bitàcola del capità Coll: «Silenci general. El vent calla. La naturalesa no respira. Sembla morta. Al llarg del pal comencen a centellejar feblement els focs de Sant Elm; la vela cau en plecs pensants.»

Darwin, mig segle abans del viatge de la pollacra Paratons, es va embarcar a l’HMS Beagle, tripulat pel capità FitzRoy. El que esdevindria el pare de l’Evolució amb majúscules, en un dels ports per on també va fer aturada el capità Coll, al Riu de la Plata, va presenciar el mateix fenomen meteorològic al qual fa referència Verne: «Tot era en flames, al cel hi havia llamps i a l’aigua partícules lluminoses, i fins i tot els pals estaven coronats també amb una flama blava» —descriu en una de les seves cartes.

«Tot era en flames, al cel hi havia llamps i a l’aigua partícules lluminoses, i fins i tot els pals estaven coronats també amb una flama blava»

Efectivament, ambdós autors relaten el mateix espectacle de la naturalesa que van viure els mariners de la pollacra masnovina. Aquests, que van tenir un viatge marcat per la bonança fins a Montevideo i l’Havana, van viure una veritable història d’infern a les proximitats de les illes Bermudes. És allà on un cicló amb vent fortíssim, pluja i onades espantoses va enterbolir el viatge, deixant la nau sense cap mena de visibilitat durant llargues hores d’angoixa a alta mar. Però va ser durant aquest espectacle on el rebesavi Grau va presenciar el mateix meteor que Darwin—i abans també Magalhães i Plini el Vell— havien vist en primera persona.

Els focs de Sant Elm, anomenats així en honor al patró dels mariners, no són realment un foc, sinó que es tracta d’un plasma de baixa intensitat provocat per diferències de potencial elèctric atmosfèric. Apareix en les tempestes elèctriques com a conseqüència de la ionització de l’aire, i s’evidencia en una mena de corona electroluminescent, com si fossin flames, als extrems dels pals dels vaixells. Aquest fenomen també pot aparèixer a les puntes de les banyes del bestiar en dies de tempesta elèctrica i també pot ser observat pels tripulants del cel en diferents dirigibles. De fet, l’accident aeri del zepelí LZ 129 Hindenburg, que va cremar-se mentre arribava a Nova Jersey després de travessar l’Atlàntic l’any 1937, podria haver estat causat per una guspira d’un foc de Sant Elm. Curiosament, Verne descriu també l’aparició d’aquests focs a la seva novel·la Cinc setmanes en globus.

Però els tripulants de la nostra història no van quedar pas lluny de no poder-ho explicar als de casa. I és que si aquests «focs» són considerats un mal averany pels mariners, eren un preludi dels fets que passarien després a la pollacra: pèrdua del velatxo baix, de la trinquetilla i d’un bot. I per si això no fos poc novel·lesc, van envestir accidentalment una balena i, posteriorment, varen haver d’afrontar la mort del contramestre de la nau per motius de salut, el qual van haver de sepultar a alta mar.

Focs de Sant Elm

Com si es tractés d’una superstició del que havia de passar, el rebesavi Grau al seu quadern de bitàcola, en lloc d’escriure focs de Sant Elm per explicar el meteor que havien viscut, escriu el terme de focs follet —concretament, escrit amb el mot castellà de fuegos fatuos—, fent referència així a un estrany fenomen de la naturalesa que en llatí es coneix com a Ignis fatuus, i que s’allunya de les tempestes del mar i del món dels vius.

Els focs follet són unes llums pàl·lides que s’han observat de nit flotant a l’aire sobre cementiris i terrenys pantanosos. Es diu que són causats per l’oxidació de la fosfina i els gasos de metà produïts durant la degradació de la matèria orgànica. I poca cosa més es coneix. Italo Calvino, el gran mestre de la literatura italiana del segle xx, en fa referència al llarg del llibre Il Visconte dimezzato —obra traduïda al català com El Vescomte migpartit—. En aquesta novel·la un dels personatges està obsessionat en anar a caçar aquests focs als cementiris. 

Lluny d’aquest fenomen real però tan rar, s’hi troba un altre de poc freqüent relacionat de nou amb les tempestes elèctriques, com la que va viure el capità Coll o el seu homòleg creat pel dibuixant belga Georges Remi, el nostre irreverent però estimat capità Haddock. I és que si algun dels lectors és un fan apassionat de les aventures de Tintín, recordarà aquella escena de Les set boles de cristall on en una nit de llampecs entra per la xemeneia un llamp en forma de bola de foc que fa volatilitzar la mòmia inca de Rascar Capac. Aquest llamp no és una venjança del poble dels Andes per als impius que es van endur la mòmia, sinó que Hergé empra un recurs meteorològic força desconegut, però descrit científicament amb el nom de llamp globular. Un llampec en forma de foc d’uns 20 centímetres de diàmetre que es desplaça lentament com si flotés en l’aire i desapareix amb un gran renou quan ensopega amb algun obstacle, com ara la vitrina on es trobava la mòmia inca dibuixada per Hergé, i que de ben segur que va causar el conegut renec del capità Haddock: «Mil milions de llamps i trons!». Mai tant encertat.

Però el nostre capità de carn i ossos, ja lluny dels llamps i trons, seguia a l’Amèrica del Sud, totalment incomunicat amb la família del Maresme des de feia més d’un any. La dona del capità, com a última esperança després de témer el pitjor, va acudir a una vident. I allà es va produir el darrer fenomen de tota aquesta història, avui dia encara inexplicable per a la ciència, però que no deixa de sorprendre. La vident, amb una bola de cristall, li va donar un bri de llum a la meva rebesàvia, una petita flama que, com el foc de Sant Elm, semblava que vingués del més enllà. «Hi veig un mort a bord, no és el seu marit. Tornarà aviat sa i estalvi» —li va respondre. 

Després de tres mesos i mig aturats a Montevideo per arreglar els desperfectes, el rebesavi Grau i la resta de tripulació van retornar a la capital catalana un 13 de juliol de 1893 sense llamps i trons. Durant la seva absència se li havia mort el fill petit, que just en marxar tenia mig any. Aquell any i mig fora de casa, juntament amb els tràgics fets viscuts, li van fer prendre la decisió d’abandonar aquella professió que tant havia estimat. 

Els rebesnets mantenim viva la flama d’aquell viatge 126 anys més tard. I mentrestant, en algun indret del planeta, s’encendran els mateixos focs que va viure el rebesavi Grau i una veu que canta: «Sant Elm benaventurat, pregau a nostre Senyor, quens guarde de tempestat. Amén».

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*