En Massagran, 100 anys després

Si aneu a Itàlia, trobareu imatges de Pinotxo per tot arreu: als souvenirs, a les llibreries, a les gelateries… Si aneu a Anglaterra trobareu n’Alícia o en Peter Pan a cada cantonada. A França el Petit Príncep o en Babar als aparadors de qualsevol botiga, als segells, als anuncis i no en parlem de Tintín a Bèlgica… I a casa nostra? En Massagran? Qui és aquest? Us ho demanaran els alumnes universitaris, els de secundària, els de primària. No els sona de res, o els sona una mica… Pens que en Massagran té totes les característiques per a ser el personatge emblemàtic de la literatura infantil catalana, només li falta una cosa: la nostra voluntat de lectors. Dels que llegim i dels que fem llegir.

La gènesi del llibre és semblant a la d’algun dels clàssics citats. J. M. Folch i Torres rebé la proposta de l’editor Bagunyà d’escriure una novel·la infantil per a la «Biblioteca Patufet», que seria publicada per capítols. Ell respongué que ho intentaria, però que no estava segur de sortir-se’n. L’editor hi devia confiar plenament perquè quan l’autor just tenia 60 pàgines escrites ja es publicà el primer capítol. Era el maig de 1910 i aquell seria l’inici d’una col·laboració llarga i fructífera i de la fama que assoliria Folch i Torres com a escriptor. El text s’editava en forma de fulletó setmanal. Amb aquest sistema de lectura popular el nostre autor arribà a publicar més de setanta novel·les, entre les que cal citar una segona part titulada Noves aventures d’en Massagran. També Pinotxo a Itàlia es publicà per capítols i William Brown a Anglaterra en forma d’historietes en una revista. Le petit Nicolas a França, i Celia i Manolito Gafotas a Espanya apareixien en suplements de premsa. En totes aquestes obres l’autor podia conèixer les opinions del públic i ens consta que les opinions dels lectors podien orientar o modificar la trajectòria dels arguments. La interactivitat creador-consumidor, doncs, no és una cosa que s’hagi inventat a l’era digital, ja existia segles enrere i sempre ha existit en la literatura oral.

Folch i Torres esdevingué l’escriptor més conegut de Catalunya, se’l considera l’introductor de la novel·la juvenil d’aventures. La seva narrativa es construïa sobre un esquema eficaç, que facilitava la comprensió d’un públic popular: un personatge jove en el paper d’heroi que aconsegueix superar els obstacles per aconseguir l’objectiu altruista plantejat. Al seu costat, un personatge secundari que a vegades aporta una pinzellada còmica. I al final, l’objectiu acomplert i, potser, l’amor. Hi ha unes coordenades d’espai i temps molt variades, una galeria de secundaris diversos i un assortiment d’anècdotes que donen varietat a les trames. I sempre un referent: Catalunya, lloc d’on es parteix i al qual es torna, i en el qual hom pensa mentre n’és lluny.

Les extraordinàries aventures d’en Massagran, però, s’allunya un poc d’aquest esquema perquè és una novel·la de les qualificades com a festives, que són les narracions més còmiques de l’autor, les que busquen l’entreteniment del lector. I en Massagran ho aconsegueix: l’acció trepidant, els diàlegs delirants i els jocs de paraules, el llenguatge inoblidable dels Kukamuskes —una troballa encertadíssima de l’autor—, el contrast entre les diverses percepcions de la realitat dels personatges… En conjunt, el llibre enganxa el lector —especialment a determinades edats— i fa que, un cop llegit, en Massagran passi a formar part del nostre imaginari. En el seu moment el llibre assolí un èxit extraordinari, el primer èxit de la literatura infantil i juvenil catalana de cara a l’exterior, atès que va ser traduït al castellà amb el títol d’Aventuras extraordinarias de Noteapures –devia ser perquè Massagran es troba capítol a capítol amb un munt de situacions apurades— i a l’italià com a Avventure straordinarie di un ragazzo catalano, un bon títol per donar a conèixer el nostre petit país. 

Hi haurà qui trobi que el llibre de Folch i Torres no resisteix una lectura «políticament correcta» i probablement és cert. Posats a trobar-hi problemes, no és gaire difícil detectar-hi un cert «imperialisme d’estar per casa», carregat de bona fe i una dosi considerable de paternalisme. Però això no n’invalida una lectura actual, ans el contrari. És quan detectem aquests plantejaments en els llibres que llegim que en podem parlar amb els lectors d’avui, i intentar fer-los entendre com eren les coses fa cent anys i reflexionar sobre si han canviat gaire o no avui en dia. I aquesta observació ens porta a un altre tema: la recepció actual d’aquesta obra. A Catalunya la vigència del relat arribà fins a la Guerra Civil, però després s’esllanguí. Als anys vuitanta, però, tot coincidint amb la represa de la literatura infantil i juvenil catalana, es començaren a publicar els àlbum de còmics, amb guions de Folch i Camarassa i dibuixos de Madorell que enllacen amb les il·lustracions originals de Junceda de la novel·la. Aquests àlbums rellançaren el personatge mitjançant un gènere popular. Els còmics passaren posteriorment a un altre format: els dibuixos animats. El 2003 varen ser emesos per televisió i això significà un nou rellançament d’èxit. L’any 2000, l’Editorial Casals va fer una edició acurada del llibre per a commemorar els 50 anys de la mort de l’autor. La temporada 2005-06 el Teatre Nacional de Catalunya n’estrenà una versió teatral de Joan Castells, amb èxit de públic.

Massagran continua entre nosaltres amb nous formats que l’actualitzen tot respectant-ne l’essència. Però encara som lluny de la fama dels Pinotxos, les Alícies i els Peter Pan, entre altres coses perquè la vareta milionària de Walt Disney no l’ha descobert (no vull dir amb això que sigui desitjable que el descobreixi). Potser no és aquest el camí, atès que aquests personatges han estat devorats per la seva pròpia fama i gairebé ningú ja no els llegeix, sinó que simplement els identifica amb el referent disney. En Massagran a casa nostra ha de ser llegit i fruït, compartit i reconegut, no esdevenir una icona buida i rendible econòmicament, sinó una obra de referència viva, que ens doni arrels i ens faci somriure encara avui, més de 100 anys després.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*